L’any 2015 Jon E. Illescas publicava a l’editorial El Viejo Topo La dictadura del videoclip. Industria musical y sueños prefrabricados, un llibre necessari però tan descaradament rabiós que tirava cap enrere el més convençut dels anticapitalistes. I és que els videoclips ens provoquen tantes sensacions contradictòries que es fa difícil posar-los en quarentena.

Resumim a continuació els nou missatges clau que, segons Illescas, rep la joventut a través dels videoclips mainstream o, el que és el mateix, a través de l’oligopoli Warner i Universal-Sony-Google (aka Vevo) i del seu aliat imprescindible Youtube (aka Google). Els exemplifiquem amb nou videoclips recents i no tan recents (no sense advertir al lector que, malgrat tot, sabem que sempre estimarem aquest format audiovisual).

1. Hegemonia estatunidenca: el videoclip mainstream és made in USA. Malgrat la diversitat d’origen dels cantants i del capital, l’anglès és l’idioma predominant dels videoclips, les banderes estatunidenques són un element visual habitual, les al·lusions geogràfiques al territori USA també i les referències directes o indirectes al Somni Americà són constants. En part això s’explica perquè les indústries de producció dels videoclips que marquen tendència es troben allí (Whashington i Hollywood) i perquè el principal canal difusor de videoclips, Youtube-Google, és estatunidenc. Hi ha casos tan explícits com l’American Oxygen de Rihanna, però ens quedam com a exemple una mica més subtil amb el Born to Die de Lana Del Rey:

2. Amb alcohol i altres drogues la vida és millor: els videoclips tenen una representació del consum de drogues legals i il·legals bastant superior a la del mon real, d’acord amb les dades de l’ONU. Gairebé 4 de cada 10 vídeos inclouen drogues legals i 1 de cada 10, drogues il·legals. El retrat de les drogues que hi apareix acostuma a ser positiu: com a eina de fugida i alienant, o com a eina per a obtenir sexe. En aquest vídeo de la Katy Perry, per exemple, amb alcohol fins i tot els nerds triomfen:

3. Soc jove, guapu i… immortal: a 8 de cada 10 videoclips no hi ha gent gran ni criatures, només joves que segueixen, a més, els canons de bellesa imperants. El públic al que es dirigeix el videoclip mainstream és el públic jove i això es veu reflectit arreu, fins i tot en els parteners dels i les cantants o en els figurants. En conseqüència, s’homogenitza un estàndard humà, empobrint el concepte de bellesa i consolidant les jerarquies socials que, a més dels diners, es basen en l’edadisme i la gordofòbia, entre d’altres. El paradigma quasi literal d’aquest missatge el reflecteix el vídeo Wake Me Up d’Avicii:

4. L’opi de la joventut: l’hedonisme com a religió: la fi suprema de la vida és el plaer aquí i ara, un carpe diem que esborra el passat i el futur i supleix la manca de sentits vitals que abans podien donar la religió o els moviments polítics emancipatoris. No hi ha res més important que el plaer intens i immediat. Ho veiem en aquest clàssic de la festa i el sexe, el Despacito de Luis Fonsi:

5. Els anuncis que t’esperen: consumeix, consumeix i consumeix: els videoclips s’han institucionalitzat també com espais prioritaris de product placement o publicitat encoberta. Les mercaderies més promocionades són dispositius electrònics per a joves, cotxes de gamma mitja-baixa, begudes, empreses d’alimentació i joies de nivell mig. Dins les indústries culturals, el negoci de la música pop és un dels àmbits on es facturen més milions per product placemanet. Fins i tot, indica Illescas, hi ha empreses de postproducció com Mirrad especialitzades en adaptar les marques publicitades als videoclips en cas que, un cop publicats, canviïn els contractes comercials amb noves marques. En definitiva, es tracta d’una supeditació de la indústria del videoclip a la publicitària. Potser el cas més recent que hem viscut, si més no per la presa de consciència del que significa que una superestrella pop esmenti marques, és el de la sessió 53 de Bizarrap amb Shakira i el Ferrari, el Twingo, el Rolex i el Casio:

6. Per sota de la classe mitja no hi ha res, per sobre: la felicitat: l’autèntica felicitat es troba sempre en la riquesa més abundant. De fet, els magnats multimilionaris són els protagonistes de gairebé el 30% dels videoclips musicals, seguits de les classes mitjanes (22,3%) i les classes altes (22,3%). Els elements visuals per a reflectir-ho ens seran ben familiars en el mon del videoclip: mansions, cotxes de gamma alta, jets privats, iots, etc. Com a mostra del tipus humà “milionari de videoclip”, el mal d’amors de C. Tangana en un super apartament de luxe:

7. Missatge per al gueto: fes-te ric o mor mentre ho intentes: el públic dels guetos, on sobretot es mou el capital mafiós, també té els seus videoclips. En aquests, s’entronitza la figura del narcotraficant i es blanqueja la indústria de la droga, única esperança laboral per a alguns sectors populars. En aquest video, que utilitza Illescas com a exemple, el raper Drake fa apologia de l’estil de vida gangster (i de la “neu”) mentre canta “vaig començar des de baix”:

8. Competint contra tots: violència, agressivitat i jerarquia: la competència és el motor social preponderant i es val, a més, de la violència i l’agressivitat (banalitzades i estetitzades) per a definir jerarquies. L’individu, per altra part, és gairebé sempre el subjecte de l’acció, mai el col·lectiu. De fet, les estrelles musicals individuals han desbancat totalment els grups. El clip Pienso en tu mirá de Rosalia podria considerar-se un bon exemple de l’estetificació de la violència:

9. L’amor és cosa de perdedors. Expropiant el dret a ser “humà”: l’amor és font de sensacions negatives, genera dolor i frustració. I la gran beneficiària del declivi de l’amor és l’exaltació sexual. Si més no, això és el que es desprén de les dades analitzades per Illescas que explica que, mentre a la dècada 1990 els videoclips incloïen relacions d’afecte que anaven més enllà del sexe (paternal, maternal, fraternal i passional), l’any 2015 el sexe superava la meitat dels videoclips. Dolor amorós i individualisme conflueixen en aquest video de la Miley Cyrus on una ruptura amorosa la porta a concloure que ella sola és autosuficient:

I fins aquí els nou missatges més habituals dels videoclips mainstream segons Illescas. El seu llibre inclou molt més: les absències (allò del que mai parlen els clips), l’entramat d’empreses i capitosts de la indústria del videoclip i, fins i tot, un llistat de videos contrahegemònics. Un llibre, ja ho hem dit, ple de ràbia, però que cal llegir. Primer tall, doncs, del meló dels videoclips.