A les parets de les coves de Gargas, al costat francès dels Pirineus, hi ha més de dues-centes mans humanes “siluetejades” en diversos colors. Van ser creades fa uns 27.000 anys, quan els seus autors les van pintar en “negatiu”, és a dir, van col·locar la mà contra la superfície i, mitjançant una espècie d’aerògraf, van ruixar el dors amb pigments negres, vermells i blancs per a deixar-ne la silueta. Les mans apareixen en moltes posicions i tenen diferents grandàries; n’hi ha tant d’homes com de dones i fins i tot de bebès, igual que en altres coves del Paleolític.
Però, des del seu descobriment el 1906 per part del naturalista i espeleòleg Félix Régnault, les mans de Gargas van cridar l’atenció per una característica especial: la gran majoria apareixen mutilades.
De les 231 empremtes de mans humanes de Gargas, almenys a la meitat (114) els falten un o diversos dits, i tan sols deu de les que es poden apreciar amb nitidesa apareixen completes. Molt a prop d’allí, a la cova de Tibiran, a la mateixa muntanya, es van descobrir el 1956 altres sis mans amb dits absents, a les que després s’hi han sumat altres com les de Fuente del Trucho (Osca), Maltravieso (Càceres) o la cova submarina de Cosquer (prop de Marsella), on desenes d’impressions de mans apareixen sense un o diversos dits, com si tots els grups d’una mateixa regió i una mateixa època —principis del Gravetià— s’haguessin posat d’acord.
Les teories explicatives s’han succeït des de llavors i continuen apareixent en l’actualitat. S’ha parlat d’una utilització simbòlica, del seu ús com una espècie de “signatura de l’artista” i fins i tot que es tractava de representacions de números. El 1957, la teoria llançada pel paleopatòleg belga Paul Janssens, que va atribuir la pèrdua dels dits a la congelació, va cobrar molta força, però la que ha guanyat més terreny ha estat la que va proposar el prehistoriador francès Henri Breuil, qui va assegurar que es tractava de mutilacions rituals com les que s’han documentat en altres grups humans. Com a mostra, en un estudi recent, de 2018, un grup d’investigadors canadencs ha reforçat aquesta vella hipòtesi comparant les petjades de Gargas amb estudis etnogràfics de 121 societats d’Àfrica, Àsia, Amèrica i Oceania on els seus membres es tallen alguns dits.
Gestos en l’aire: la teoria de la llengua de signes
Enmig d’aquest debat, els investigadors bascos Aritz Irurtzun i Ricardo Etxepare, tots dos membres del Centre Nacional per a la Recerca Científica de França (CNRS), van llançar el 2021 una teoria encara més revolucionària i provocadora: i si el que estem veient són les primeres representacions que van utilitzar els caçadors de fa 27.000 anys per a comunicar-se per gestos?
Per a abordar la qüestió, aquests dos lingüistes van decidir partir d’una nova perspectiva i utilitzar una sèrie d’eines que s’empren habitualment per a analitzar la complexitat de les llengües de signes. Es tractava de mesurar com d’articulables serien aquests suposats gestos que representen les mans de les parets de Gargas. I els investigadors creuen que els resultats obtinguts reforcen la seva hipòtesi: “El que veiem és que només es van representar els gestos que són articulables en l’aire, la qual cosa li dona una certa plausibilitat a la idea que pogués ser un llenguatge gestual o de signes”, explica Irurtzun a elDiario.es.
Els autors sostenen que les plantilles que apareixen a Gargas corresponen al tipus de forma de mà que normalment es troba en els llenguatges de signes. “Hi ha alguns gestos que poden fer-se sense recolzar-se en una paret, com pujar l’índex; però n’hi ha d’altres que no podem fer a l’aire, com aixecar el dit anul·lar amb la resta de dits baixats”, explica l’investigador basc. “El dit et cau, perquè no tens un extensor que t’aixequi el dit anul·lar independentment dels altres. En canvi, contra una paret sí que els pots fer: aquest tipus de posició ‘impossible’ no la trobem a les coves”.
Possibles funcions: comunicar-se en silenci durant la caça
Al treball publicat el 2021, els dos investigadors també rebutgen alguns dels arguments que donen suport a les altres interpretacions. “Estem parlant de poblacions caçadores-recol·lectores de l’Edat de Gel, amputar-se els dits és força mala idea en aquesta època, has de caçar i portar coses d’un costat a un altre”, assenyala Irurtzun. “A més, si vas a poblacions on es fa això, veus que típicament comencen per la falange distal del dit petit, però no trobem això en les coves, aquí trobem tot tipus de patrons digitals i en tota mena d’individus”.
Al seu favor i emparant-se també en l’etnografia, esgrimeixen un fet clau: l’existència d’altres llengües de signes per a comunicar-se en silenci, algunes de les quals s’han representat pictòricament. Reprenen així la teoria que va llançar l’etnòleg francès André Leroi-Gourhan el 1967, quan va conjecturar que aquestes mans potser representaven un codi de gestos per a comunicar-se durant la caça sense fer soroll, com el que utilitzen els boiximans de Bostwana.
“Tant els aborígens australians com els indis d’Amèrica del Nord tenen llengües per a comunicar en silenci, i hi ha evidència que representen els seus llenguatges de signes en l’art pictòric”, subratlla Irurtzun. “Si són caçadors i han de caçar un animal, és convenient tenir un llenguatge que no pugui ser escoltat per la presa, perquè no fugi”. Es refereix al llenguatge de gestos dels indis de les planes, que estava àmpliament estès en el nord del continent americà i no sols servia per a caçar, sinó per a comunicar-se entre tribus. I a la llengua de signes dels aborígens australians, on hi ha més de 80 grups humans que han usat els signes en processos de duel i rituals, i així els van pintar a les parets. A més d’altres casos, com el de les llengües de signes d’alguns ordes monàstics, per a sortejar el vot de silenci, i el llenguatge de signes de les esposes armènies, on a les acabades de casar se’ls obligava a guardar silenci i parlar per gestos en senyal de respecte als seus parents.
Un llenguatge de signes sobre la paret: la primera escriptura?
A causa de la seva naturalesa, és difícil confirmar al cent per cent cap de les hipòtesis sobre les mans “mutilades”, però es poden posar a prova els arguments. Els autors insisteixen que no es tracta d’una comunitat de sords que desenvolupés un llenguatge alternatiu, sinó que es tracta del que es coneix com una “llengua de signes secundària”, és a dir, una versió ‘signada’ de la llengua oral, que té unes característiques diferents de la llengua de signes que usen els sords.
“El que sabem sobre aquestes mans és que són una cosa molt específica d’un període i d’una zona, del Gravetià i de la zona francocantàbrica i sobretot pirinenca”, assegura Irurtzun. “Parlem d’humans anatòmicament moderns, com nosaltres, que ja parlaven llenguatges orals i la hipòtesi és que també poguessin tenir llenguatges gestuals i ho plasmessin en l’art que feien a les coves”. Una lectura “forta” dels seus resultats, admet l’investigador amb totes les cauteles, és que si la seva hipòtesi fos certa estaríem davant una primera protoescriptura. “Encara que igual ‘escriure’ és una paraula massa grossa”, s’autocorregeix. “Seria més aviat la primera representació pictòrica d’un llenguatge”.
“Òbviament seria el primer cas d’escriptura d’una llengua, que seria molt anterior a qualsevol text escrit, perquè fins i tot els pictogrames, o l’escriptura cuneïforme, no tenen més de 6.000 o 7.000 anys i aquí estem parlant de 25-27.000 anys, depenent de la cova”, reconeix Antonio Benítez Burraco, catedràtic de lingüística i autor del llibre El origen del lenguaje. De Adán a Babel (Almuzara, 2023). En la seva opinió, es tracta d’“un treball multidisciplinari seriós i rigorós” i, de confirmar-se el que defensen aquests dos lingüistes, estaríem davant un fet molt rellevant per a comprendre l’evolució del nostre propi llenguatge, i fins i tot de la pròpia gestualitat, que va poder tenir un paper clau en les primeres etapes.
“Hi ha un cert consens en què el gest va ser més important i a poc a poc ha anat guanyant preeminència l’oralitat”, explica. “I entenent aquesta gestualitat entendrem millor l’origen del propi llenguatge”. D’altra banda, Benítez Burraco considera que el fet que aquestes comunitats del Gravetià compartissin una sèrie de signes per a comunicar-se indicaria que hi havia gent fa 40.000 anys comportant-se exactament igual que nosaltres. “Trobar el que serien grafitis, escriptura tal com continuem fent, seria important per al debat al voltant de la cognició humana: ningú no podria qüestionar la modernitat ni cognitiva ni cultural d’aquestes persones”.
Al prehistoriador espanyol Sergio Ripoll López, que ha estudiat en detall les representacions de mans en coves com la de Maltravieso o El Castillo (Cantàbria), no li agafa per sorpresa aquest resultat i creu que no hi ha dubte que es tracta d’un llenguatge. “Tenim documentades més de 500 mans en totes aquestes coves, i en cap falta la primera falange, la qual cosa descarta les hipòtesis de la congelació i les mutilacions”, assenyala. A molts llocs hi ha proves que les mans es van pintar amb tots els dits complets i després es va repassar amb pigment per a ocultar-ne alguns, la qual cosa indica una intencionalitat. “És un llenguatge icònic, però un llenguatge al cap i a la fi. El problema és que ens falta el llibret o la pedra Rosetta que ens podria ajudar a interpretar-lo”.
Hipòtesis alternatives: d’un simple gest com el de Ronaldinho a les amputacions rituals
Miguel Cortés, catedràtic de Prehistòria de la Universitat de Sevilla, no creu que es degués a amputacions, però tampoc no dona suport a la teoria que sigui un llenguatge. Més aviat aposta per una cosa més senzilla, com una marca identitària d’un grup. “Com aquell gest de la mà que feia Ronaldinho quan feia un gol, per a identificar-se”, apunta divertit. Perquè fos un llenguatge, assegura, necessita d’una estandardització i una variabilitat suficient per a poder abastar totes les necessitats de l’idioma que no creu que aparegui a les mans d’aquestes coves. “Si analitzes el repertori, és tot molt limitat, una sèrie de fórmules reiteratives”. A més, afegeix, estem parlant d’un territori molt extens i d’un període de temps molt ampli, d’entre 4.000 i 5.000 anys. “La pregunta seria: durant aquests 4.000 anys, a tots els territoris on apareixen, totes les mans tenen el mateix significat?”.
Com a mostra que la qüestió no està ni molt menys resolta, la catedràtica de Prehistòria Pilar Utrilla continua aportant la hipòtesi dels dits mutilats per congelació. Així ho defensava en un treball de 2005 sobre les mans de les coves de Gargas, Tibiran i Fuente del Trucho. “És una hipòtesi que sorgeix de pensar que van poder travessar els Pirineus (hi ha 110 km entre Gargas i Trucho) i perdre les últimes falanges, com els muntanyencs de l’Himàlaia”, manté ara, molts anys després. “Els qui descarten aquesta hipòtesi es basen en el fet que no falta mai cap falange en els polzes malgrat que al Trucho pot faltar (o estar amagat) el polze sencer. Però el polze és un dit més curt que la resta i es mou molt més per ser l’únic oposable i és lògic que sigui l’últim a congelar-se”.
Brea McCauley, investigadora de la Universitat Simon Fraser que va publicar un estudi recent donant suport a la hipòtesi de les mutilacions, no creu que hi hagi evidència suficient per a recolzar la idea que les imatges de mans només es fessin doblegant els dits. A la cova de Gargas, argumenta, es va trobar una empremta d’una mà en fang endurit a la qual li faltava la meitat del dit petit. “Això corrobora l’evidència que almenys algunes de les persones que van visitar la cova tenien dits amputats”, defensa. Tenint en compte que els dits petits són el dit que se secciona amb més freqüència en els rituals d’amputació de dits i apareixen absents en altres llocs com Maltravieso, considera que la seva hipòtesi no es pot descartar. “Això sí”, admet, “crec que podem estar veient múltiples comportaments utilitzats per a crear imatges de mans incompletes”.
D’altra banda, el fet que a totes les configuracions de mans de la cova de Gargas aparegui el polze estès li sembla un factor en contra de la hipòtesi del llenguatge. “Si les configuracions de les mans estiguessin basades principalment en com de senzill és fer-les en l’aire, crec que veuríem patrons en els quals estaria involucrat el dit més fàcil de doblegar: el polze”, argumenta. “En qualsevol cas, independentment de la hipòtesi que considerem, una cosa que trobo fascinant de les imatges incompletes de mans gravetianes és que demostren evidència d’una pràctica cultural complexa i sistèmica de fa més de 25.000 anys”, conclou. “Ja sigui que les imatges de mans representin una forma de llenguatge de senyals o una amputació deliberada d’un dit, existeixen importants implicacions per a la vida social de les persones que les van crear”.
És possible desxifrar el codi?
Si de veritat les mans de Gargas representen un codi de signes, desxifrar-los és tan complicat com fascinant. “No és un problema molt diferent al que es troben als estudiosos de la llengua antiga”, indica Benítez Burraco. “Si tan sols tens unes poques paraules, hi ha escriptures que no s’han pogut desxifrar, com el lineal B, per exemple, malgrat els esforços dels criptògrafs”.
Una possibilitat és que cada posició de les mans s’assignés a diferents sons, com per exemple que la mà estesa representés la B, per exemple. Això faria gairebé impossible determinar què estaven comunicant. “Hauries de veure exactament quina estructura té aquella llengua, si hi ha diverses mans representades i si això és efectivament una paraula o una oració, i quina és la gramàtica”, relata l’especialista. “El que passa és que crec que no hi haurà tantes representacions com per arribar al nivell de traduir un text, si un pensa en els grafitis que es fan ara, ningú escriu un paràgraf, sinó probablement escriu una paraula”.
Així i tot, destaca, no anem tan a cegues, perquè, com partim de la idea que hi ha una llengua humana al darrera, ja tenim un gran coneixement de què podem esperar. “Si és un text, pots esperar que hi hagi paraules, la forma de les quals podria canviar lleugerament, com passa amb els casos del llatí, per exemple, i que aquestes paraules tinguin síl·labes”, assevera. “Si és una llengua humana, tindrà una sèrie de propietats”, sentencia. “No és igual que no saber quin tipus de ment ha creat això; no és com desxifrar una escriptura alienígena”.
–
Aquest article va ser publicat originàriament a elDiario.es el 21 de setembre de 2023. N’hem modificat l’entradeta, els subtítols i alguna imatge. Agraïm a Antonio Martínez Ron i a elDiario.es que permetin distribuir tot el material que generen sota llicència Creative Commons. La imatge destacada que encapçala l’article és de Yoan Rumeau (Wikimedia Commons) també sota llicència Creative Commons.