, , ,

La carte de visite, el format fotogràfic que va revolucionar el comerç dels retrats

Abans de la invenció de la fotografia, si volies fer-te un retrat havies de fer-ho amb altres tecnologies, com la pintura, i tenir, és clar, molts diners per poder pagar una feina tan artesanal. Però a partir de la presentació pública de l’enginy de la fotografia, el 1839, i sobretot de la ideació de la carte de visite per part de André Adolphe Eugène Disdéri, la situació va canviar. La carte de visite es va convertir en el primer format fotogràfic estàndard en paper, un producte comercial estrella que a Barcelona i Catalunya es va començar a popularitzar cap a 1859. En aquest article, la Yolanda Ruiz, bibliotecària del MNAC, n’explica algunes de les seves característiques.

|

Fins mitjan segle XIX, la possibilitat de tenir un retrat era un privilegi a l’abast de poques persones. La bibliografia sobre la història de la fotografia assenyala la relació directa entre les targetes de visita i l’impuls de la moda del retrat fotogràfic que va tenir lloc durant la segona meitat del segle XIX. A l’èxit del retrat, també van contribuir-hi altres dues innovacions: el paper albuminat i el col·lodió humit.

La targeta de visita, també coneguda com a carte de visite, és un format fotogràfic popularitzat gràcies a André-Adolphe-Eugène Disdéri, que l’any 1854 va registrar un sistema de perfeccionament de tècniques fotogràfiques. La nova tècnica consistia a utilitzar una càmera —amb sis, vuit o més objectius— que sensibilitzaven una zona diferent d’una placa de col·lodió humit per obtenir, en una única sessió, diverses imatges —d’aproximadament 54 mm x 89 mm— idèntiques o en diferents posicions. El format va evolucionar al llarg de la segona meitat del segle xix i va utilitzar-se fins 1920. El seu ús, però, es va reduir a partir de 1866 amb l’aparició d’altres formats com el Cabinet, Victoria, Promenade o Mignon.

[Jove amb un barret de copa] Carte de visite d’André-Adolphe-Eugène Disdéri sense retallar de l’Instituto del Patrimonio Cultural de España. Font: Europeana.

Les cartes de visite es conservaven en àlbums que es mostraven en reunions socials i familiars i van donar lloc a la moda d’intercanviar i col·leccionar retrats en la societat vuitcentista. A la biblioteca es conserva un recull de 45 targetes de visita de persones no identificades —no hi ha cap inscripció o anotació que ens permeti fer-ho. Us en mostrem una selecció i us parlarem del format.

Materials i morfologia

Una carte de visite està formada per la còpia positiva de la imatge —en paper albuminat— i un suport, indispensable, perquè el paper albuminat és de poc gramatge i té tendència a cargolar-se, així que necessita un suport rígid que li proporcioni consistència.

Les cartes de visite acostumaven a estar signades amb el nom del fotògraf al vers i/o al dors. A partir d’aquesta informació, com es fa constar a La col·lecció de retrats fotogràfics d’artistes del museu MNAC, podem conèixer l’evolució i la història dels tallers fotogràfics, així com obtenir informació per datar les imatges.

En les cartes de visite apareix informació sobre la ciutat, l’adreça, mencions i medalles rebudes o bé informació de caràcter tècnic i/o publicitari. La tipografia és variada i sovint busca atorgar un valor d’imatge al conjunt dels textos.
Poses, vestuari, escenografies

El retrat més habitual d’aquest tipus de format és el de cos sencer però també és freqüent el de tres quarts o els bustos dins formes circulars o el·líptiques. L’enquadrament és vertical i ocupa la posició central.

Els retrats en les cartes de visite.

La forma de posar era la que imperava en la pintura, tant en la posició adoptada com en la forma de recolzar-se. El gest és seriós i solemne, a vegades amb una aparença massa rígida que s’intenta contrarestar-se amb certs recursos gestuals: sostenir un llibre mig obert, agafar un mocador o bé posant-se una mà a la butxaca tot agafant un barret de copa.

Els retratats posen amb les seves millors gales.

L’elecció del vestuari no és fruit de la casualitat i els retratats posen amb les seves millors gales o amb allò que representa la seva funció social. De vegades, hi ha fotografies més lúdiques o excèntriques en les quals apareixen disfressats.

Diferents ecenes dels retrats de les cartes de visite.

El retratat pot estar davant un fons neutre, però moltes vegades s’incorporen a l’escena diferents elements: columnes, cadires, cortines, catifes, cavalls de joguina o patinets, sobretot si són infants. Els tallers de més renom disposaven de fons pintats que recreaven jardins, patis, interiors de palaus…

Autoria i datació dels retrats de les cartes de visite a partir d’elements de l’atrezzo.

En funció d’alguns dels elements utilitzats, els estudiosos poden descobrir l’autoria dels retrats i, fins i tot, datar-los. Els elements més útils per aquesta labor investigadora són les moquetes, les catifes i també les columnes (no tant les taules i cadires que podien ser adquirides en botigues especialitzades o per catàleg).

Els retrats de les cartes de visite es feien als tallers dels fotògrafs.

Els retrats de les cartes de visite es feien als tallers dels fotògrafs. Els conservats a la biblioteca del MNAC foren realitzats majoritàriament per tallers fotogràfics de Catalunya i Espanya i, en menys quantitat, a tallers de França (París i Baiona), Itàlia (Gènova) i Cuba (L’Havana). De Catalunya, trobem fotografies dels tallers de Barcelona: Fotografía Española, Moliné y Albareda, Ramon Roig, F. Martí, M. Sala, A. F. Napoleon, M. Hostenc, Rafael Areñas, A. Capmany, A. Rodamilans, Cantó y Compañía, L. Rovira, G. Larauza, Emilio Morera i Establecimiento Fotográfico Franco-Hispano-Americano. De la resta de Catalunya, n’hi ha d’Unal y Marca (Girona), Domingo Benessat (Sabadell). També hi ha retrats d’Alfonso Begué, J. Martínez Sánchez, Q. Toledo, J. Gautier de Madrid i R. Banet de Cartagena.

Contemplant aquestes cartes de visite és fàcil caure en el parany de pensar que s’hi reflecteix tota la societat, però res més lluny de la realitat. Només hi apareixen les persones amb una certa capacitat econòmica, política i social, i els estrats socials més baixos no hi són presents.

MÉS INFO I REFERÈNCIES
· Gil-Diez Usandizaga, Ignacio (2013). Cartes de visite, retratos del siglo XIX en colecciones riojanas. Enllaç: https://dialnet.unirioja.es/servlet/libro?codigo=550931.
· Del Valle Gastaminza, Félix (2013). La carte de visite: el objeto y su contexto. En linia: https://docta.ucm.es/entities/publication/ec2575cc-7781-4cb0-b1b9-9d366eb0f16a/full.
· Yeves Andrés, Juan Antonio (2011). Una imagen para la memoria. La carte de visite. Colección de Pedro Antonio de Alarcón. Madrid: Fundación Lázaro Galdiano. Enllaç: https://www.publiarq.com/libros/una-imagen-para-la-memoria-la-carte-de-visite-coleccion-de-pedro-antonio-de-alarcon/978-84-938453-1-5/.
· Fundación Lázaro Galdiano (2013). Pedro Antonio de Alarcón. Su colección de cartes de visite, imágenes para la memoria. [Dossier d’exposició]. En linia: http://www.flg.es/images/actividades/septiembre2013/exposicion-guadix-flg-alarcon-cartes-visite-peq.pdf.
· Recull Pinterest d’imatges sobre André Alphonse Disdéri. En linia: https://www.pinterest.es/search/pins/?q=disderi&rs=typed&term_meta%5b%5d=disderi%7Ctyped.
· Martí Baiget, Jep (2014). Notes sobre la “carte-de-visite”. Arribada i popularització a Barcelona i Madrid (1854 – 1862). En linia: https://lalbumdeljep.wordpress.com/2014/09/27/notes-sobre-la-carte-de-visite-arribada-i-popularitzacio-a-barcelona-i-madrid-1854-1862/.

En la segona meitat del segle XIX es va posar de moda intercanviar i col·leccionar retrats.

Aquest article va ser publicat originàriament al blog del MNAC el 22 de març de 2018. N’hem modificat el títol, l’entradeta, la imatge destacada i els subtítols. Agraïm a la Yolanda Ruiz i el MNAC que permetin distribuir tot el material que generen al seu blog sota llicència Creative Commons. La imatge destacada que encapçala l’article és de l’elaboració pròpia.