La Black History és una història intrínsecament lligada a la lluita, la resistència i l’organització enfront de la vigilància i l’opressió dels governs. Encara que programes de vigilància governamental estatunidencs com COINTELPRO són ara més coneguts, no ho són tant les formes amb les quals la comunitat negra ha contraatacat, desenvolupant intricades xarxes i comunicacions dirigides a evitar la vigilància.
La xarxa fronterera: un sistema en l’ombra
La tracta transatlàntica d’esclaus va ser una època fosca i cruel en la història de gran part d’Amèrica. Els horrors de l’esclavitud, de fet, continuen avui projectant la seva ombra a través del racisme sistèmic. I un dels majors obstacles als quals s’enfrontaven els africans esclavitzats quan intentaven organitzar-se i lluitar era l’estreta vigilància a la qual estaven sotmesos, a més d’haver estat separats, maltractats, torturats i portats a una terra estrangera per a treballar gratis fins a la seva mort. Sovint parlaven idiomes diferents entre si, amb cultures i creences diferents, per la qual cosa organitzar-se en aquestes condicions semblava impossible. No obstant això, fins i tot en aquestes condicions —extrema vigilància inclosa— van desenvolupar formes de lluita. En gran part això es deu a la brillantor d’aquests africans que van utilitzar tot el que tenien a mà per a desenvolupar comunicacions entre ells sota condicions d’esclavitud. La lluita actual és un reflex de gran part d’aquesta història desenvolupada al llarg de les topades amb la censura i la vigilància autoritària.
“Sembla que els blancs del sud no dormen molt a les nits. Estan pendents dels fugitius i de veure si apareix entre els seus algun altre esclau, o si els seus esclaus se’n van entre d’altres”. – Antiga fugitiva (Slavery’s Exiles, de Sylviane A. Diouf)
Com relata Sylvane Diouf en el llibre Slavery’s Exiles, l’esclavitud no sols va ser catastròfica per a molts africans, sinó que, afortunadament, mai va ser una època tranquil·la per als propietaris i capatassos blancs. Les persones capturades a Àfrica i portades a Amèrica rares vegades donaven una nit de descans als seus captors. La rebel·lió, la resistència i el sabotatge individual van formar part de la vida quotidiana d’aquest terrible període, amb la llibertat sempre com a objectiu. I amb aquest objectiu de fons va ser com es va desenvolupar una intensa història de comunicacions secretes, astúcia i intel·ligència.
Els fugitius solien tornar a les plantacions a la nit durant anys sense ser detectats ni percebuts, sobretot per a mantenir-se en contacte amb la família o transmetre informació. Diouf explica el cas d’un matrimoni que tenia un sistema de senyalització senzill però eficaç: l’esposa col·locava una peça en un lloc concret, visible des de l’amagatall del marit. Si era massa fosc per a veure, Ben i la seva esposa (el nom de la qual es desconeix) disposaven d’altres recursos. Per exemple, encendre un llum brillant durant uns instants a través de les esquerdes de l’habitacle, i després repetir-ho tres o quatre vegades en intervals de dos o tres minuts.
Els fugitius de proximitat eren coneguts com “Cimarrons de la Frontera” (Borderland Maroons), que creaven estretes xarxes de comunicació entre plantacions. La informació —com, per exemple, la de l’import de la recompensa per la captura i el càstig d’un fugitiu—, viatjava ràpidament a través de la xarxa dels Cimarrons de la Frontera. A partir d’aquesta informació, molts d’ells decidien si s’allunyaven per complet o es quedaven més temps per a reunir més gent. Els antics delegats de Geòrgia en el Congrés Continental explicaven que:
“Els negres tenen un increible sistema propi d’intel·ligència que en una setmana o quinze dies pot arribar a recórrer diversos centenars de milles.”
Per als fugitius, aquestes xarxes podien significar el mantenir-se al marge de la captivitat durant anys, d’aquí la capacitat que van desenvolupar per a conservar-les entre les persones esclavitzades. Els cotxers, els carreters, els barquers i altres persones que tenien permís per moure’s fora de les plantacions eren la columna vertebral de la cadena d’intel·ligència. Funcionant en l’ombra de les terres frontereres, aquesta xarxa era el punt d’entrada per a organitzar els possibles fugitius. Fins i tot si algú era capturat, podia tornar a recórrer a ella més endavant. Ningú no descansava ni dormia. Com explica Diouf, per als esclavistes, mantenir un alt nivell de vigilància requeria molts recursos i aquest fet era ben aprofitat pels esclavitzats.
L’àvia Moisés
Segurament la gran mestra de les comunicacions secretes més famosa d’aquest període és la venerable Harriet Tubman (1813-1920), popularment coneguda com Grandmother Moses (l’àvia Moisès). El seu caràcter i tenacitat són de sobres coneguts, i la seva eficaç planificació i notable intuïció van ser responsables de la força que va aconseguir el Ferrocarril Subterrani.
La doctora Bryan Walls explica que Tubman es comunicava verbalment i per escrit a través d’un llenguatge senzill basat en metàfores:
- “pistes”: rutes fixades per simpatitzants abolicionistes
- “estacions” o “dipòsits”: amagatalls
- “conductors”: guies del Ferrocarril Subterrani
- “agents”: simpatitzants que ajudaven els esclaus a connectar-se al ferrocarril
- “caps d’estació”: els que amagaven als esclaus a les seves cases
- “passatgers”, “càrrega”, “*velló” o “noli”: esclaus escapolits
- “bitllets”: indicaven que els esclaus viatjaven en el ferrocarril
- “accionistes”: col·laboradors econòmics que van finançar el Ferrocarril
- “la carabassa per a beure”: l’Ossa Major. Una estrella d’aquesta constel·lació apuntava a l’Estrella Polar, situada en un extrem de l’Ossa Menor
L’exemple més famós de comunicació verbal a les plantacions va ser l’ús de cançons. La història oral i la narració de contes era una tradició molt arrelada entre les persones esclavitzades, i una manera d’“amagar-se a la vista”: Tubman explicava que ella canviava el ritme de les cançons per a indicar si era segur sortir o no.
L’afirmació més coneguda de Harriet Tubman és que “mai va perdre un passatger”. I això no sols va ser cert respecte a l’alliberament d’esclaus, sinó també quan va actuar com a espia durant la Guerra Civil ajudant al bàndol de la Unió. Com a primera i única dona que va organitzar i va dirigir una operació militar durant la Guerra Civil, va consolidar la seva reputació com a experta en espionatge. La seva informació era tan detallada i precisa que en diverses ocasions va salvar de sofrir danys a les tropes negres de la Unió.
Moltes d’aquestes tàctiques no es passaven per escrit, sinó que es transmetien verbalment: els negres tenien prohibit llegir i escriure. Era un risc letal, per tant, escriure els habituals textos xifrats per a comunicar-se.
La llengua com a resistència
Malgrat que al principi l’idioma va ser una barrera i la comunicació per escrit quedava descartada, amb el temps l’anglès es va imposar als africans esclavitzats i, paral·lelament, molts van trobar una manera de comunicar-se entre ells a través de la creació pel seu compte d’una llengua totalment nova: el crioll. A tota la diàspora africana, hi ha molts tipus diferents d’idiomes criolls. Aquests no sols van servir per a comunicar-se i desenvolupar una “llar” lingüística per als seus parlants, sinó també per a passar-se informació els uns als altres sota l’atenta mirada dels supervisors.
“El clergat anglicà informava que els africans parlaven poc o gens d’anglès però tot i així es quedaven en grups conversant entre ells en “llengües estranyes“. (Lorena Walsh 1997:96-97, Notes on the Origins and Evolution of African American Language)
Per descomptat, la resistència contra l’esclavitud no sols es va produir als Estats Units. També es va donar a Amèrica Central i a Amèrica del Sud. Sota la vigilància dels dominadors, moltes tàctiques van haver d’idear-se ràpidament i planificar-se sota la mirada de la supremacia blanca. Els quilombos —els “cimarrons” del Brasil— van desenvolupar una forma de lluita contra el domini portuguès de l’època:
“Davant la prohibició de celebrar els seus costums i l’estricta prohibició de practicar qualsevol art marcial, es creu que la capoeira va sorgir com una manera de saltar-se aquestes dues autoritàries lleis”. – Disguised in Dance: The Secret History of Capoeira
Les rebel·lions de Jamaica, Haití y Mèxic van sorgir d’una profunda planificació. No van ser producte simplement, com a vegades se les descriu, d’una ràbia espontània i legítima contra els opressors. S’ha documentat que algunes rebel·lions, com la Guerra de Tacky a Jamaica, es van preparar al llarg de més d’un any abans de donar el primer cop.
Comunicació moderna, subversió i elusió: la ràdio i les linies telefòniques WATS
A mesura que la tecnologia avançava, els oprimits s’adaptaven. Durant l’apogeu del Moviment pels Drets Civils, la ràdio es va convertir en eina fonamental per a informar els partidaris del moviment. Les esglésies van funcionar com a centres de reunió al marge del culte i, en elles, la ràdio servia per a emetre senyals i passar informació vital. Com assenyala Brian Ward en Radio and the Struggle for Civil Rights in the South, aquesta informació es transmetia també de forma encoberta. Per exemple, informant dels embussos per a indicar els controls policials.
La ràdio va posar la informació a l’abast d’aquells que no podien permetre’s comprar diaris o els qui no tenien accés a l’alfabetització a causa de les lleis de Jim Crow. Els DJs negres transmetien informació sobre les protestes, la desinformació i els controls policials. Mantenir informada i el més segura possible a la comunitat es va convertir per a aquests DJs en una missió paral·lela a la de la música i els va portar una implicació cívica que es va traduir en donar detalls sobre les protestes o ajudar els nous votants negres a entendre el procediment i el sistema de votació. La ràdio es va convertir en un lloc central per a entrar en un món diferent més enllà del de Jim Crow.
Els Serveis Telefònics d’Àrea Àmplia (WATS, per les seves sigles en anglès) també es van convertir en una eina vital per al Moviment pels Drets Civils. Van servir per a difondre informació en moments clau que sovint eren sinònim de vida o mort. Per a eludir el monopoli de les telecomunicacions del Sistema Bell (“Ma Bell”), que només emprava operadors blancs i estava de connivència amb les forces de l’ordre, les organitzacions de drets civils més crucials van utilitzar les línies telefòniques WATS. Es tractava de números que corresponien a línies dedicades i de pagament, com els números 800. Es connectaven directament amb organitzacions com el Comitè Coordinador Estudiantil No Violent (SNCC), el Congrés de la Igualtat Racial (CORE), el Consell d’Organitzacions Federades (COFO) i la Conferència de Lideratge Cristià del Sud (SCLC). Les bases d’aquestes organitzacions tenien noms en clau per a transmetre informació a una altra base, ja sigui per WATS o per ràdio.
Observar l’actualitat: la vigilància inversa
Mentre les comunitats negres i altres comunitats marginades continuen lluitant per comunicar-se fora de la vigilància, ja comptem amb eines digitals que poden ajudar. Gràcies a la disponibilitat dels sistemes d’encriptació, podem realitzar comunicacions protegides per a l’enviament d’informació sensible. Per descomptat, avui dia no tothom és lliure d’utilitzar aquests serveis per igual. La pròpia encriptació també corre el risc constant de ser soscavada a diferents zones del món. La tecnologia pot resultar nefasta i les Big Tech semblen tenir posat sempre un ull sobre milions de persones.
D’altra banda, igual que els DJ del passat, els grups activistes actuals, com Black Lives Matter, han utilitzat la hipervisibilidad generada sota l’empara de les grans tecnològiques per a aconseguir que la brutalitat policial fos tema de conversa mainstream i formés part de la nostra vida quotidiana. El món ha vist la brutalitat policial de prop gràcies als vídeos in situ i enregistraments en directe dels telèfons i els escàners policials. Bases de dades com l’Atles de la Vigilància de la EFF cartografien cada vegada més la tecnologia policial de les ciutats. I tots nosaltres, activistes o no, podem utilitzar eines per a escanejar el rastreig de les comunicacions quan hi ha protestes.
La comunitat negra porta lluitant contra el que essencialment és la militarització tecnològica de les forces policials des de la dècada de 1990. Encara que la lluita continua, hem viscut victòries recents, com la que està limitant o prohibint a moltes zones dels Estats Units l’ús de la tecnologia de reconeixement facial per part de la policia. Amb el suport de grups de tot el país, podem ajudar a tancar aquesta finestra de vigilància especialment perillosa.
La possibilitat de comunicar-nos i organitzar-nos està arrelada en els fonaments de la resistència a tot el món, però té una llarga i important història en el si de la comunitat negra dels Estats Units. Ja sigui en línia o fora d’ella, estem vigilant públicament als qui han jurat servir-nos i protegir-nos, amb l’esperança que un dia puguem moure’ns lliurement sense les cadenes de la vigilància i la supremacia blanca. Fins llavors, continuarem veient —i celebrant— l’esperit de resistència i la creativitat de tots aquells esforços per construir i mantenir un potent sistema de comunicació enmig de la vigilància i la repressió.
–
Aquest article va ser publicat originàriament al web de l’Electronic Frontier Foundation el 24 de febrer de 2021. L’original en anglès apareixia sota el títol Coded Resistance: Freedom Fighting and Communication. La present traducció està basada en l’original anglès i en la versió en castellà publicada en la mateixa web, amb algunes revisions i modificacions fetes per l’equip de redacció del Telèfon Vermell, a més de la introducció d’un subtítol, l’entradeta i imatges addicionals. Agraïm a Alexis Hancock i a la Electronic Frontier Foundation que permetin distribuir tot el material que generen sota llicència Creative Commons.