A Yago Álvarez (O Porriño, 1980), no li agrada l’economia —una característica curiosament comuna entre les persones progressistes amb formació econòmica—. O, com a mínim, l’economia tal com s’ha explicat. Llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses, Álvarez va recórrer els camins del sistema financer durant la bombolla immobiliària abans de fer el salt a la premsa especialitzada. Amb l’esclat de la crisi financera i les seves conseqüències immediates, l’ara periodista va accedir a espais activistes al voltant del 15-M, època en que comença a fer-se un nom als entorns progressistes de les xarxes socials amb el seu compte a Twitter Economista Cabreado i el blog El Salmón Contracorriente. 

Més d’una dècada després, i ja assentat a la premsa alternativa –El Salto– i als mitjans convencionals com una veu autoritzada de la informació econòmica heterodoxa, Álvarez publica Pescar el salmón (Capitán Swing, 2023), una concisa reflexió sobre la història, el present i el que espera a la premsa econòmica com a corretja de transmissió de la inefable victòria del neoliberalisme. 

Què té aquest moment, 50 anys després de la derrota contra l’ortodòxia neoliberal, perquè sigui rellevant observar el funcionament de la premsa econòmica com a màquina de producció de discurs?

Després de 50 anys, ja anava sent hora, no? (riu). En els darrers 15 anys hem patit un parell d’episodis complexos: la crisi del 2008 ens ensenya les fissures del neoliberalisme. La desregulació dels mercats mostra una fallida completa, i han de ser els estats els que finalment han de sortir a rescatar el sistema financer que en gran part n’havia estat causant. Després, la concatenació de la pandèmia amb l’episodi inflacionista arran de la guerra a Ucraïna. Durant la Covid, ens adonem que és molt necessari tenir un estat fort; que és la cosa pública la que manté l’economia en aquests moments.

Molts d’aquests mantres del neoliberalisme, doncs, cauen a trossos. Veiem un procés fins i tot de desglobalització. Tornem a ressituar les cadenes de valor; i veiem coses com Europa invertint en fer una fàbrica de xips, prohibicions a Huawei i a TikTok. Guerres comercials, nues i crues. I una cosa més, aquesta de cara al futur: la premsa econòmica ha estat part essencial de la promoció de valors i ideologia, d’un model social i econòmic que ens ha portat a aquesta crisi climàtica. Així, els mitjans salmó tenen l’oportunitat de donar cartipàs a tot allò i comunicar seriosament allò a què ens enfrontem, o quedarà totalment en ridícul.

Amb 15 anys d’aquesta crisi de les estructures del neoliberalisme que informen la premsa econòmica, detectes alguna mena de canvi de ritme? Són diferents les pàgines salmó actuals de les del 2007?

Com passa amb altres moviments, com és el cas del feminisme, en el qual les victòries tenen la resposta d’una onada reaccionària; el neoliberalisme mostra quelcom similar. De fet, ja veiem alguns d’aquests mitjans de comunicació prenent postures fins i tot anarcocapitalistes —una paraula de moda amb la irrupció de Javier Milei—. Prenen discursos que són de seu antidemocràtics: que tot estat ha de ser eliminat i que tot impost és un robatori. En relació al que em preguntes, veig que hi ha un replegament. La premsa salmó s’ha tornat més agressiva en els darrers anys. Si continuen per aquest camí, especialment pel que fa a la crisi climàtica, quedarà en dubte tota la feina de les dècades anteriors. 

Fas esment al llibre de la tendència de la premsa econòmica de vestir-se de ciència. Veus una renúncia a aquesta proposta discursiva en aquest replegament que identifiques?

No, penso que no. S’ha mogut tant el marc, i estan tan descol·locats davant les mesures de regulació de mercats, mesures redistributives —l’FMI torna a parlar de l’impost al patrimoni!— que veuen com cau el seu castell de naips. No crec que hagin abandonat l’intent de fer passar l’economia com una ciència exacta i lliure d’ideologia; sinó que proven de fer valer encara més aquells valors que els defineixen, sovint fins i tot de maneres desesperades. Titllar, com s’ha vist últimament, l’FMI de comunista vol dir que han perdut el nord. 

L’esquerra americana explica una anècdota que deia que els marxistes del país feien clubs de lectura per analitzar el Financial Times, perquè en aquest intent d’esdevenir ciència explicaven el sistema, diguem-ne, en tota la seva cruesa, sense paranys ideològics. Serveix la premsa econòmica per això; per entendre l’abast real del mode de producció?

La premsa econòmica, amb aquest dibuix de l’economia com quelcom que no és polític, ensenya el funcionament dels mercats, però no els culpables de les seves conseqüències. Clar exemple: les crisis. Quan hi ha una crisi, la premsa econòmica l’explica més o menys bé, però mai assenyala els culpables; uns culpables que sovint són a les seves juntes directives o són els seus anunciants. Fins i tot, són els generadors d’altres narratives que hi van a la contra. A l’Estat, el conte d’haver “viscut per sobre de les nostres possibilitats”; de culpar els hipotecats de la crisi provocada pel sistema financer… En són protagonistes, per una banda, per allò que oculten i per altra, perquè ens fan mirar cap a un altre lloc. 

Aquest esforç per amagar les cares de directius i accionistes lliga amb la curiosa entrada, en els darrers anys, al discurs públic de l’economia política de la comunicació: qui té les accions i és als consells d’administració de cada mitjà. Pren especial rellevància aquesta connexió amb el capital en el cas de la premsa salmó?

En comparació amb la premsa generalista, hi veig un parell de factors diferencials. Per una banda, la mena de temes que tracta la premsa salmó influeix específicament als comptes de resultats dels grups empresarials. Hi ha notícies que clarament serveixen perquè la gent compri accions, per atacar els rivals, per comprar certs productes… Aquí hi ha una relació més directa de la premsa salmó amb els interessos econòmics, perquè parla a un sector específic de gent que són actors del mateix mercat on es mouen les empreses. 

Per als mitjans econòmics, en tenir un argot propi que es fa servir com a barrera perquè el lector no s’hi fiqui, és molt més fàcil manipular, generar narratives segons el que convé. Fins i tot, és fàcil generar una opinió pública a favor seu sense necessitat de mentir, perquè la població no entendrà bé les xifres que expliquen. La premsa salmó, doncs, és una eina específica perquè els poderosos generin opinió pública. 

Com es pot contrarestar això? Hi ha forma de fer narratives a la contra d’aquests mecanismes?

És complicat. Al llibre poso el focus en informar-se, comparar fonts, buscar dades, però soc conscient que això és elitista. No tothom es pot permetre el luxe de tornar de la feina sense saber si arribaràs a final de mes i posar-se a llegir un munt d’articles. Tot i això, el públic ha de desenvolupar un sentit de la desconfiança, intentar esbrinar els interessos ocults que hi ha darrere de les notícies de la premsa salmó. 

Parleu de l’ús d’aquesta aura de ciència per imposar una narrativa ortodoxa a la premsa salmó. Hi ha problemes també abans? Detectes a l’acadèmia econòmica les mateixes dèries que hi ha als mitjans especialitzats?

El problema és pràcticament el mateix, que el neoliberalisme guanya la batalla no només ideològica, sinó cultural. El “There is no alternative” de Thatcher ho travessa tot; també les universitats. A dins hi podem trobar gent que analitza l’economia des d’altres punts de vista, però aquesta gent no arriba als mitjans. I no arriben també perquè s’han assegurat que així sigui. Un amic periodista em comentava que si truques a una universitat pública per buscar declaracions d’un expert costa horrors. Les universitats privades, que són totes de tall liberal, tenen autèntics gabinets de comunicació perquè el seu nom aparegui als mitjans. I el mateix es dona en altres esferes expertes, com els think tanks: el neoliberalisme entén que ha de generar literatura que doni suport als seus mantres, i d’aquí neixen tots els generadors de pensament que emplenen els mitjans de l’Estat i de tot el món. 

Com és la influència d’aquesta victòria neoliberal sobre els periodistes? Ha guanyat l’economia ortodoxa aquesta batalla també a les taules de redacció?

Totalment. Aquesta mena de discurs ha calat fins a la medul·la, fins al punt que hi ha redactors que no posaran mai en dubte els mantres de l’ortodòxia; els donaran per fets. Efectivament, les redaccions estan a cert nivell infectades. I no només. Tornant a la universitat; a moltes facultats de periodisme no es valora ja si una peça és bona o no; es valora si la compraria un mitjà. És normal que un jove que arriba a una redacció estigui impregnat, doncs, d’aquestes idees. 

També tracto al llibre els autofiltres que imposa aquesta ideologia. Si arribes a una redacció econòmica i comences a dir que potser caldria expropiar els pisos als fons voltor, no dures ni tres mesos. No és necessari que vingui el director a canviar-te un titular; tu saps de sobres quin titular has de posar si vols aguantar el lloc de feina. No cal que el poder sobre els periodistes sigui gaire explícit; l’autocensura de la precarietat és la pitjor de totes. 

Al llibre tractes el tema del públic objectiu de la premsa econòmica, certa identificació del lector de les pàgines salmó amb directius i inversors. Això encara és així? 

No crec que sigui així, no. El seu llenguatge es dirigeix a ells, sí; un que només ells poden entendre. Però el titular que es mou a xarxes arriba a tothom. La notícia que piula Ayuso la llegeix un munt de gent. La premsa econòmica vol ser entesa per un nínxol de població especialitzat; però es dirigeix també a un públic general sobre el qual, sense entendre el que diuen, volen generar opinió. Relats, narratives, animadversió o suport a un govern o un altre segons conveniència. Aquí a l’Estat, quan es va limitar el preu del gas, les principals capçaleres van publicar articles assegurant que acabaríem pagant més. Amb l’impost a les elèctriques prometien que ens ho traslladarien als preus. I amb el de grans fortunes, que ens enfonsaríem perquè tots els rics marxarien d’Espanya. 

“Del que no se’n parla, no existeix”, dius al llibre. A les pàgines salmó hi ha un gran absent: el món del treball. A què respon aquesta omissió de la meitat –com a mínim– del sistema productiu?

Clarament a una financerització de l’economia. El desacoblament que l’economia financera fa respecte de l’economia real, productiva, és el que porta a una victòria dels mercats sobre el treball. Hi ha un desplaçament del món del treball, i de fet de tota l’economia real, en favor d’empreses financeres que només viuen de moure diners. Una promoció del rendisme per sobre de la part laboral. I ara mateix ens trobem davant disjuntives bastant serioses. La IA amenaça feines qualificades, molts països pateixen desocupació i desigualtat estructural entre els treballadors. El treball ha de tornar als mitjans reivindicant que és la meitat de les forces productives. I, sobretot, gran part del consum: sense treballadors no hi ha consum, i sense consum no hi ha capitalisme. Les noves formes de pensar com repartirem el treball i la renda haurien de tenir un paper central a la premsa salmó. 

Acabes el llibre parlant d’alternatives. Hi ha espai per a un mitjà econòmic relativament ambiciós que informi des de l’heterodòxia?

Espai n’hi ha, i necessitat també. El que no hi ha és capital. Al final, les empreses que fan publicitat també són un filtre: si un mitjà no va en la línia dels seus interessos, no hi posaran ni un sol bànner de publicitat. Som petits peixos en piscines de taurons. Crec, però, que hi haurà majors possibilitats quan creixi la consciència que un periodisme bo, democràtic, cal finançar-lo. Calen mitjans que sobrevisquin sense dependre de grans poders econòmics. Reitero, espai n’hi ha, però no tenim els diners que tenen els altres. 

Imaginem que se supera l’escull del capital. Com imagines una premsa salmó alternativa?

El primer de tot és fer-nos entendre. L’economia d’esquerres ha pecat moltíssim del mateix que fan els altres, de voler ser massa pedants; voler explicar-ho tot amb uns llenguatges que no són comprensibles per a la immensa majoria. S’ha de fer veure que implicar-se en economia vol dir implicar-se en política; en la democràcia. Que anar a votar sense saber res d’economia és un perill. No hauríem d’imitar la premsa salmó més clàssica, sinó reconceptualitzar l’economia. Cal abandonar els mercats; començar a pensar en economia com a ecologisme, igualtat, feminisme… Que l’economia cal ser explicada com una eina per arribar a aquests objectius.

–

Aquest article va ser publicat originàriament a Mèdia.cat el 26 d’octubre de 2023. N’hem modificat l’entradeta, la imatge i els links. Agraïm a Mèdia.cat que permetin distribuir tot el material que generen sota llicència Creative Commons. La imatge destacada que encapçala l’article és de l’elaboració pròpia.