El passat febrer la Universitat Pompeu Fabra va acollir el I Seminari d’Història, Periodisme i Política (HPiP), una trobada organitzada pels grups de recerca POLCOM-GRP i GRENS, on investigadors especialitzats en història de la comunicació van compartir l’estat d’algunes de les seves recerques més recents. La panoràmica traçada pel magnífic programa del seminari transmet, d’entrada, el cóctel explosiu que es genera quan conflueixen períodes sòciopolítics de transformació i revolució amb innovacions TIC fins llavors inèdites.
Tot allò que no es pot dir, es dibuixa: l’humor gràfic com a matxet
Comencem pel periodisme gràfic. Si es vol conèixer la història de qualsevol periode, és tan fonamental l’estudi de les imatges com el dels textos. Jaume Capdevila, dibuixant popularment conegut com a Kap i expert en història dels ninots i els ninotaires, ho explicava en la seva intervenció insistint en el fet que, en un context com l’espanyol, on la censura dels anys de la Primera Restauració era molt més acusada que en d’altres països europeus, les revistes satíriques gràfiques van dir en imatges i van llançar globus sonda visuals sobre tot allò que no es podia dir per escrit. La Campana de Gràcia (1870-1934) i L’Esquella de la Torratxa (1872-1939) van ser les grans capçaleres catalanes d’humor gràfic satíric de la Primera Restauració i, durant la Segona República, el setmanari El Be Negre (1931-1936) va prendre el relleu en popularitat. Menció a part mereix el ¡Cu-Cut! (1902-1914), diari satíric conservador vinculat a la Lliga Regionalista que va ser una autèntica referència visual copiada per capçaleres coetànies i posteriors, i el responsable de crear un imaginari visual catalanista d’abast popular. L’humor gràfic com a matxet.
La dreta catalana més reaccionària —catòlica, tradicionalista, antimaçona— també va tenir el seu humor gràfic: D.I.C. Defensa dels Interessos Catalans (1931-1935), una revista que com destacava Josep Pich, es presentava com a enemiga del feixisme i el comunisme incloent-hi entre els seus representants des d’Einstein fins a Companys. Va ser l’arxienemic d’El Be Negre i l’absolutisme dels seus missatges visuals recorden sovint la retòrica demonitzant de l’ultradreta actual.
Les dones i els nous mitjans
Els nous canals i gèneres del món de la comunicació i les feines més invisibles i rutinàries com la traducció van obrir oportunitats professionals a les dones. Irene Polo va iniciar-se en el periodisme com a tècnica de comunicació corporativa —com diríem avui— de la distribuidora de cinema Gaumont. Contra el que es pensava fins ara, explicava Francesc Salgado, la cèlebre periodista va començar la seva carrera professional escrivint en castellà i en un àmbit “menor”, el del cinema i la comunicació corporativa, allunyat del periodisme polític i d’opinió, ja copat pels homes.
També la ràdio, un nou mitjà estrenat a Espanya el 1924 on tot estava per fer i desfer, va obrir un món de possibilitats per donar veu i espai públics a les dones. Elvira Altés està estudiant aquest període d’eclosió de locutores i periodistes, modernes i republicanes, on es poden destacar noms com els de Rosa Cotó, Maria Luz Morales, Mercè Rodoreda, Anna Murià, Maria Carme Nicolau, Llucieta Canyà, Rosa Maria Arquimbau, Francina Boris o la mateixa Irene Polo (algunes de les seves veus, per cert, s’han pogut recuperar i arxivar al banc de veus del projecte Dones a les Ones). En alguns casos, recorda Altés, l’incorporació al món laboral d’aquestes dones va venir forçat per la mort de “l’home de la casa” i la necessitat d’ingressos.
Una concepció multimèdia de la comunicació educació
La proposta anarquista ha estat sempre una proposta de transformació cultural profunda. Per això la tasca educativa va ser des dels seus origens una prioritat absoluta, una tasca que anava molt més enllà del que avui anomenem educació formal i que implicava una visió realment multimèdia de la instrucció i la transformació de les mentalitats.
En aquesta labor, l’eclosió periodística i les innovacions TIC de l’època van ser bons aliats. La tasca realitzada per la família de Teresa Mañé (aka Soledad Gustavo), Joan Montseny (aka Federico Urales) i la seva filla Federica Montseny n’és un excel·lent exemple. Susanna Tavera explicava que la iniciativa editorial generada al voltant de la La Revista Blanca (1898-1905, 1923-1936) es va veure ampliada per la publicació d’altres gèneres i formats com els de la col·lecció Novela Ideal, que a través de la seva literatura ¿rosa? va arribar a ser la segona en vendes a tota Espanya. La Frederica Montseny sempre va insistir que ella, de professió, era periodista, un periodisme militant, publicista, ple, si calia, de literatura popular. I no els va anar malament. Abans del cop militar, indica Tavera, la família Mañé-Montseny havia muntat un veritable “empori editorial”, fet que generà crítiques entre els seus companys llibertaris.
Una altra mostra de la hiperconsciència del moviment anarquista envers la comunicació va ser l’aposta que va fer pel fotoperiodisme durant la revolució social de 1936, tal com explicava Teresa Ferré, especialista en l’estudi del discurs anarquista visual i una de les investigadores del projecte de recerca Gràfica anarquista. L’esclat de la revolució social va donar accés als mitjans de producció —també els de les TIC— i els anarquistes ho van aprofitar per, entre d’altres coses, fer una crida als reportares gràfics de l’època perquè retratessin el que estava passant. Hi van col·laborar professionals de tots els colors polítics, des d’Antoni Campañà, fins a la nissaga Pérez de Rozas o les fotògrafes Ana Maria Martínez Sagi, Kati Horna o Margaret Michaelis. Les seves fotografies es van publicar a revistes com Solidaridad Obrera, Mujeres Libres, Umbral o ¡¡¡Campo!!!, on Carlos Pérez de Rozas va ser l’encarregat de retratar les col·lectivitats agràries. La comunicació anarquista, que oscil·lava de la propaganda sense complexos a la formació en tots els àmbits de coneixement, va ser sempre un eix central del seu projecte polític. La ràpida reacció en la generació d’un arxiu fotogràfic de la revolució social de l’estiu del 36 n’és un exemple paradigmàtic.
Programes polítics i diaris generalistes
Resta parlar dels diaris “generalistes”. Avui en dia la línia política dels diaris és una informació tàcita. Explicitar-la en la capçalera o en qualsevol altre lloc seria de mal gust o, si més no, tractar-nos d’ingenus. Segurament es que ja sabem i resabem el complex engranatge de propietaris accionistes i similars que hi ha al darrera de cada capçalera. I també que la distància entre la línia i el projecte polític dels propietaris i la de la plantilla de periodistes que hi treballen (o maltreballen) pot ser abismal, amb resultats a les informacions i opinions publicades que arriben a ser estrambòticament contradictoris. Però abans no era tant així. Si els diaris eren republicans, ho deien. Si eren vermells, ho deien. Si feien campanyes polítiques ho deien. Que el motor de la premsa era, en la majoria de casos, projectes polítics explícits no se n’amagava gairebé ningú.
Jaume Guillamet es preguntava, precisament, pel projecte polític del diari L’Opinió (1928-1934), el subtítol del qual era Diari d’Esquerra Republicana de Catalunya. Era un diari de partit, però de la mateixa manera que el context polític i social forçava a pensar-se, repensar-se i posicionar-se constantment, convé estudiar, segons Guillamet, quin paper va jugar el diari com a capçalera de partit i si el seu va ser un projecte polític ben definit o si, precisament, el propi procés d’edició va esdevenir alhora un procés i una eina de definició i concreció de línies.
La seva recerca, ara en procés, roman oberta. No tant la dels diaris El Heraldo de Madrid (1890-1939) i el barceloní El Diluvio (1858-1939), dos dels grans diaris populars republicans que han estat curosament estudiats per Gil Toll. L’investigador se centra, ara, en el destí dels seus periodistes a l’exili. L’exili va generar vides i episodis molt diversos, de confluència i absorció cultural i professional, que es van concretar amb experiències com les d’Adrià Vilalta, que passà de la plantilla d’El Diluvio a esdevenir un referent del periodisme econòmic a Mèxic. La recerca sobre els periodistes republicans exiliats encara té, indicava Toll, molt espai per recòrrer.
La complexitat de la comunicació en els anys de la Primera Restauració i la Segona República va quedar palesa en aquest primer seminari. I també que la recerca històrica està fent molta feina i li queda molta per fer. Esperem frisosos, doncs, els propers seminaris.