El meló dels videoclips no s’ha acabat d’obrir mai del tot. Son tan efímers, ens agraden tant i hi ha tanta pasta posada, que ningú no s’atreveix a posar-hi la poteta de la crítica anticapitalista. Ni tan sols en espais tecnoequidistants com el CCCB, que podrien fer una exposició d’aquelles on al final l’art i la ciència ho arreglen tot. En aquest article recuperem les nou característiques del videoclip hegemònic que recull Jon E. Illescas al seu llibre ‘La dictadura del videoclip’. El seu objectiu: connectar el contingut cultural generat per l’ecosistema dels videoclips amb la lògica econòmica que té…